Després de quatre mesos sense espai on poder desenvolupar les nostres activitats, el matí del dissabte dos de febrer de 2002 els joves de l’AJG tornàvem a okupar. Aquest cop, es tractava d’un petit local situat a la cruïlla de Torrent de l’Olla amb Ros d’Olano, concretament el número 39. El que anteriorment havia estat una antiga perruqueria, fusteria i també perfumeria, en poc temps esdevingué el nou Casal Popular, un espai alliberat més per la Vila. Un cop la nova seu de l’AJG va estar a punt, vam començar a plantejar activitats alternatives pels joves de la Vila. Paral·lelament, i constatant les reduïdes dimensions del local decidirem d'okupar-ne un altre per Festes Majors de 2003, i així ho férem. En aquest cas, una antiga farmàcia al bell mig del carrer Gran de Gràcia. Just quan la rehabilitàvem, i després d'haver-la batejat com a "Salvador Seguí", un matí ens vam trobar un grup d'obrers de la construcció tirant abaix el local sota la protecció d'un nodrit grup de policies de paisà. La protesta la vam fer tallant el carrer Gran de Gràcia per força en una acció força espectacular donat l'ús de bengales després del pregó de festes.
L’agenda estava atapeïda. En el nou any que començava Barcelona acollia la Cimera de caps d’estat i de govern de la UE. Des de Gràcia es va crear la plataforma “Gràcia contra l'Europa del capital” en què l’AJG hi tingué un paper destacat. La plataforma de seguida organitzà xerrades, activitats i mobilitzacions el punt culminant de la qual fou la convocatòria a la plaça Revolució d’una manifestació de rebuig a la política governamental europea el 15 de març. En una plaça encerclada literalment per els antiavalots de la policia, la manifestació aconseguí iniciar-se després d’una hàbil maniobra amb forma de finta per part dels manifestants que portaven la pancarta i que despistà els cossos policials. Despistà en un primer moment, perquè la manifestació prosseguí custodiada pels dos laterals fins que a l’alçada del carrer Gran la policia actuà dividint els manifestants per la meitat i detenint a dos joves d’Elx participants. Els joves en un primer moment se’ls imputà “atemptat a l’autoritat”, però una prova sorpresa capgirà el judici: la gravació d’un veí que demostrava l'arbitrarietat de la detenció i la innocència dels joves. Els quatre agents que efectuaren la detenció se’ls imputà un presumpte delicte d'acusació i denúncia falsa, detenció il·legal, simulació de delicte, delicte de fals testimoni prestat en causa criminal i dues faltes de lesions. El joves foren absolts. El cas en contra els policies segueix obert.
Però tornant un moment endarrera, ens trobem després de la Cimera de la UE un ambient polític i social tens i crispat al Principat sobretot gràcies a la política de mà dura i cop de porra del PP i de la que esdevindria famosa delegada del govern a Catalunya: Julia Garcia Valdecasas. El destí si es vol ser frívol, o el fet que l’AJG molestava més del que era tolerable, portà irremeiablement a vincular per un llarg temps els tres de Gràcia amb la Audiencia Nacional, el Grup VI de la Brigada d’Informació i la senyora Valdecasas. I és que l’abril del 2002 tres companys de l’AJG foren detinguts intentant vincular-los, sense cap mena de prova, a un suposat i fictici grup independentista que es dedicava a sabotejar entitats bancàries i seus de partits polítics. Els tres joves foren detinguts i traslladats a la cèlebre, i no pas pel bon tracte que es dispensa, comissaria de Via Laietana. Foren maltractats física i psicològicament i coaccionats a firmar declaracions autoinculaptòries. En la mateixa operació també fou registrat el Casal Popular de Gràcia, diferents immobles així com detingudes altres persones, a part del constant control policial a que foren sotmesos els militatns i simpatitzants.
Malgrat el cop repressiu, L’AJG no va veure e disminuïda la seva militància, ans el contrari, prengué més consciència i determinació de per què val la pena lluitar per quelcom que és just. El judici, que en un principi s’havia de celebrar a Barcelona, fou traslladat a l’Audiència Nacional per sorpresa de tots. En virtut de l’aplicació de l’article 577. que preveu jutjar com a terrorisme (per tant, a l’Audiència Nacional) tots els delictes considerats com a “terrorisme” malgrat que qui els executi no sigui en sí una organització amb finalitats “terroristes”. Ràpidament es creà la Coordinadora Antirepressiva de Gràcia que agrupà l’AJG, Endavant-Gràcia, La Torna, Alerta Solidària, el CSO la Fera, l’Ateneu Rosa de Foc, a més d’altres entitats, personalitats i familiars. La Coordinadora fonamentà el seu treball en la difusió i denúncia del cas i el finançament de les despeses judicials i dels advocats a més de l’eventual viatge dels graciencs i catalans que anessin a la capital del país veí a donar suport als encausats. Es feren manifestacions, concentracions, es participà del Sant Medir baixant amb les colles per Gran de Gràcia vestits de blanc i amb banderoles tot reben els aplaudiments dels veïns, se celebraren diversos actes solidaris al Centre Artesà Tradicionàrius que foren multitudinaris; es feren banderoles i es penjaren arreu, especialment als balcons de la Vila; es recolliren més de tres mil firmes de veïnes i veïns, companys i companyes que s'autoinculparen amb el cas; es tallà la circulació del metro de Barcelona a Fontana, es boicotejà l’acte de Garzón al Fòrum recordant-li que no cal anar a Xile per trobar torturadors i un llarg etcètera que ens ensenyà que el que ens fa més forts davant la repressió, és la solidaritat.
Finalment, un dia, com qui no va la cosa, arribà la notícia a la Vila: els 3 de Gràcia han estat absolts. Absolts d’un judici que mai no es féu i que mai s’hagués hagut ni de preveure. Era el 24 d’abril de 2006. Aquella nit es celebrà una gran festa, un particular “banquet de la victòria” a la gracienca. Malgrat els esforços perquè no fos així, el cas dels tres de gràcia absorbí gran part dels esforços de l’AJG al llarg d’aquests anys. Però també ens feu madurar, créixer i aprendre.
