Davant l’amenaça de desallotjament del casal Popular de Gràcia, l’Assemblea de la Vila ha fet públic aquest text:
Gràcia és quelcom més que places i bars, més que la seva recent fama de barri bohemi i cool, més que la seva vella essència de Vila. És un barri en procés d’elitització, espai on els últims anys es percep clarament un canvi en el tipus de població: se’n va la gent de “tota la vida” i la substitueix una classe mitja de “professionals liberals”. Un lloc per turistes i erasmus, lloc de pas i curtes estades sense caràcter propi i a mercè del turisme, clar mirall del que comporta la marca Barcelona.
Però Gràcia és encara un barri amb un teixit associatiu històric, entitats de barri, culturals, associacions de carrers, veïnes que preparen les seves festes durant tot l’any, barri popular, la vila on viu el Casal.
La defensa d’un espai es pot fer des del punt de vista de la seva pròpia necessitat, de la seva utilitat, de la manca d’altres espais… o per la seva pròpia existència. El Casal és un punt de trobada i aprenentatge per molta gent, un espai elegit per ser i per créixer en ell. Parets plenes de vida on acudeixen els més joves a ajuntar-se, conèixer-se, discutir i gestionar el lloc establint elles les seves línies polítiques, inquietuds i solidaritats. Lloc on s´hi conjumina la demanda d’espais reclamats a les institucions amb la gestió real i activa d’un local, mostrant dia a dia amb la seva quotidianitat la sobrada capacitat de gestionar-lo. El Casal és un espai viu i obert, per on han passat multitud de persones a les quals la necessitat de disposar d’un espai o la voluntat de tenir-ne un, superant els límits institucionals, ha reunit en aquest edifici al qual han donat tanta vida .
La necessitat d’un espai pot portar a sol•licitar-lo; el desig de tenir-ne un, a recórrer a diferents mètodes per aconseguir-lo, i, l’existència d’espais buits, a la possibilitat d’utilitzar-los i obrir nous llocs on els gestioni qui vulgui utilitzar-los. Moltes vegades es valora la idoneïtat d’un espai en funció de la tasca que realitza de cara cap a fora, o en funció de la seva activitat social, del buit assistencial que cobreix, però sobretot en relació a la no dotació dels mateixos des del pla institucional. No obstant això, l’existència d’un lloc com el Casal no pot ni s’ha d’atribuir només a la desídia institucional sinó que cal recordar el que hi ha de desig en ell. El desig de decidir què es fa en l’espai, de gestionar-lo en funció de les necessitats dels i les que l’utilitzen, de triar què es vol aprendre i amb qui fer-ho, de recuperar un altre tros de les nostres vides i robar-li-lo a la màquina.
En un barri cada vegada més deshumanitzat que s’està convertint en un altre punt més del gran servei turístic que és Barcelona, el tenir llocs propis perquè la gent que hi vivim o que fem aquí el nostre dia a dia ens ajuntem, ens vegem les cares i intentem actuar de manera col•lectiva, es fa vital. Llocs on decidir com es vol interactuar al barri, utilitzar l’espai sortint d’àmbits comercials, ajuntar-se i discutir; llocs on, com al Casal, la gent creix i avança en les seves activitats polítiques, buscant els seus propis camins i construint la crítica a allò establert… Espais com aquests són necessaris i fan por a les institucions. Es tem a aquelles persones que arrelen en uns carrers no com a consumidores sinó com a actores actives, que creixen a les seves places i que són família a la qual no uneix la sang; es tem el fet que puguin reclamar l’ús de les voreres, no des de la seva projecció de producte si no des de la seva necessitat vital, quan es neguen a que es vengui el poc que encara no s’ha venut. Mentre Gràcia descendeix imparable cap al seu recentment atorgat lloc de barri amb botigues i restaurants alternatius que apareix en gairebé qualsevol guia de viatges, es fa més necessari que mai que hi hagi qui vulgui viure al barri i no consumir-lo.
El Casal és un altre dels múltiples espais de la vila que estableixen bases d’actuació diferents, aglutinen la gent a qui no li agrada com es transforma el barri, que s’oposa a l’elitització d’aquest i molts altres llocs des d’un discurs polític clar, que fa seu el carrer perquè el carrer és dels i les que viuen i no dels comerços i de les institucions. Té una línia clara i aquelles que allà estan no es conformen amb ser només espectadores del gran Monopoly que és Barcelona.
Lluiten contra el que hi ha i el que tenim clar que vindrà, buscant dia a dia nous camins i maneres diferents d’actuar. La seva mateixa existència és la seva principal raó de ser.
Si creuen que desallotjant el Casal acabaran amb ell, no s’adonen que les seves arrels estan en el mateix caràcter de Gràcia. Planta que, quan la curtes, creix més fort.
Assemblea de la Vila de Gràcia (AVdG)
16 de Juliol de 2012
