Hi havia l’Ovidi. I el Quimic Rugby. I la Muixeranga. I en Feliu i en Borja. I els imprescindibles, que sou totes vosaltres. Gràcies per demostrar-li al Josep que seguim i seguirem. Que juntes seguirem poden amb tot. I que la mort, només a vegades, no és ningú davant l’estima, la solidaritat i la memòria. Gràcies. Amb el cor, amb el cap i amb el puny.
Dissabte 20 d’agost. Festa Major de Gràcia. Casal Popular. Carrer Ros de Olano. Passen dos quarts de deu. Braços lliures i boques i mans. I caps cots també. Que es reconeixen immediatament en el mateix codi, en el mateix temps i espai. En el mateix dolor. Vila de Gràcia, 2011. No som puntuals. I no ho pensem ser fins que arribin el pare i la mare d’en Josep: el Carmel i la Mercè.
I és tot just quan arriben, caminant a poc a poc pel carrer Ros d’Olano, que ja estan sonant les bases de l’Ai! d’Ovidi Montllor, versionada impagablement pels Inadaptats. “De bo, no res; de mal, cabassos!”. Intentem arrencar l’acte. Nus i gola seca. El carrer és ple. Com una conjura clandestina i callada per allò que ens aplega. Fora de la lògica religiosa o la convenció burocràtica, el carrer és sempre allà on comença i acaba tot. L’únic espai possible, real, on dir les coses tal com són i com les sentim. Primeres paraules per recordar que dijous va ser dijous, que la vida sempre continua i que divendres en Josep va ser tiet. Una llarg aplaudiment tancat, enrabiat, ressona. I no serà el darrer.
Rere les primeres paraules, sonen els acords mítics de “Ellos dicen…” de La Polla Records… banda sonora de vida que es comença a cantar col·lectivament, que qui canta els mals espanta. “¿Cúanto viviremos? ¿Cúanto tiempo moriremos? En esta absurda derrota sin final”. Ulls enrogits que donen pas a en Martí Humet que llegeix un text coral, covat en les arrels de l’amistat i confegit per les anècdotes d’una memòria col·lectiva sempre transferible. I que clou amb la música de “Col·legues” dels Red Banner. Que enllaça, a microobert, als col·legues. “Ajupir-se, tocar, pausa, començar”. I engega l’equip de Rugby -els Químics- del Josep, amb el seu dorsal 3 de pilar interior. I de seguida arriben les comarques: el GER de Ribes, Molins, els vincles indestructibles amb el Baix Llobregat. Durant 48 hores prèvies també, tot el suport que ha arribat: de la Federació Festa Major -gràcies, Ricard-, de tot el teixit de la Vila, del Districte, de Sodepau, del sindicalisme de la COS…
Per poder seguir arriba de sobte un silenci estricte, com d’Estellès. És quan s’anuncia que en Carmel, el pare d’en Josep, prendrà la paraula en nom de la família. I parla del Josep que tots coneixem iguals: collonut, amic i infinitament estimat. L’agraïment a la vida i a l’estima, que provoca l’ovació més llarga i més sentida i més colpidora del capvespre. Com si ningú volgués acabar-la, com si res pogués aturar-la.
Ovació que dóna pas, sense que calgui cap presentació, a la música i la lletra del cor de la Costera, quan Xàtiva arriba expressament per prendre la paraula, anunciant que han vingut “per tornar el favor” del temps compartit, “de la feina que vas fer i la que vas deixar feta”. Com si l’escenari cridés, la tensió, la força desbordada i la ràbia indissimulada copsen la veu sòlida i la guitarra distorsionada de Feliu Ventura i Borja Penalba quan interpreten “No sé que sent”.
Un “No sé que sent col·lectiu” que preludia la Moixeranga. “Un cant del sud, cant de derrota; les derrotes d’on neixen les victòries, la victòria on ens retrobarem demà amb en Josep, somrient per a tots nosaltres”, anuncia la Mariona. Tot just abans que la generositat de l’Albert emmudeixi el carrer amb el so de la dolçaina i els punys alçats omplin el carrer. Que mai hi ha Nord sense Sud. El sud de la memòria.
Rere el son de la terra i les arrels, arrenquen els acords, amb coratge, del “Seguirem” d’Obrint Pas: quan mans anònimes distribueixen el targetó que us deixem aquí. Era dissabte, abans d’ahir, fa a penes 48 hores. Quan només passaven 48 hores des d’un dijous insondable. Però així va ser com vam intentar dir-te gràcies i endavant, Josep. Ens trobem tombant la cantonada. De la Vila de Gràcia. Seguim seguirem. Amb tu. Fidels al teu somriure. Que qui estima no oblida i allò que no s’oblida, mai mor.
